Dancing with myself

El títol del post d'avui fa referència a l'antic nom del blog, quan el vaig obrir al 2006.
I perquè torno a reobrir antigues reflexions amb les que únicament aconsegueixo adonar-me de l'absurd que pot arribar a ser el raciocini humà?




Doncs bé, després de 3 dies desde que vaig (acollonit perdut) obrir el meu cor a algú que m'importava (al que direm X), aquí estic, més sol encara (ara, si això sigués "El club de la comèdia", la gent riuria mentres sa meua ànima plora en silenci) escribint dins el meu blog, on segurament, les visites diàries que rep, la meitat son meves (trist però cert... EH Víctor! tu que em llegiràs 1000 vegades abans de tornar a fer una nova actualització incoherent, adóna't del trist que és veure't desde fora). Segueixo, deixant anar corre tota la merda que m'inunda de cap a cor, i de cor a peus.

I que maco era tot fa uns dies! Quan l'incertesa d'un futur a prop d'X podia tornar a activar la vida d'aquest anticuat somia-truites. I si, aquest sub.(normal) anomenat V s'enamora tan d'Xs com d'Ys amb la mateixa facilitat com és menja un entrepà a la Sota cada divendres, però que cony, a qui pretenc enganyar, aquesta X era diferent: a qui hagi tingut l'honor de menjar-li el tarro amb el tema d'X, sabrà de sobres que X estava sobrevalorada i/o sobrestimada dins del meu subconcient (i del que no ho és sub), que parlava tan bé d'ella que havia arribat a emocionar-me describint els seus breus gestos d'afiliació cap a mi (clarament enfatitzats posteriorment).




I ara que se m'ha comunicat una mort anunciada, m'ha sorprés. La meva forma de veure a X, era com, com per un Dalí una Gala, com per un Bethoven la música, era la meva font d'inspiració, va ser antídot en etapes difícils, va ser via d'escapament cap al món imaginari, va ser companya de paraules buides, de rallades màximes, de buits existencials, de moments inolvidables, de realitat i ficció, d'objecció, de silencis eterns...

Lletres unides formant frases per vincular un significat que no tenien, adjectius amb inicials majúscules, admiració per un simple "Hola" per part seva després de 100 "Hola" teus...

Això amics meus, quan baixes a la terra de "sopetón" després d'omplir-te els pulmons d'aire i el cor de coratge, tot per intentar dir de la forma més maca el que has volgut transmetre durant tot el temps a X, i veus que amb un simple SMS omplert de sinceritat afilada, 5 anys de la teva vida omplint de pardals recíprocament ambdós caps, fingint ser interessant, demostrant diariament que pots ser el que ella espera, t'explota la granada a la ma per trigar massa en deixar-la anar.

"C'est la vie" deixarien anar alguns bohemis als que contestaria amablament i sense ànim d'ofença: UNA POYA! (en bold hi ha tamany BIGBIG-MAC).

La vida està feta per ser compartida de la forma més equilibrada possible (encara que alguns cantants de "lamentos de cornudos" opinin que és impossible.
A ritme de "The Beatles" amb un dels seus grans temas " I want to hold your hand" (irònic, veritat?) me'n vaig a dormir després d'uns dels divendres més sossos de l'història mundial.

PD: Abans, com ja és costum, després d'una bona estona navegant per la xarxa, he trobat el video d'un dels majors psicòpates que mai ha existit. Amb tots vosaltres, Charles Manson:








"La gente te mira hoy, 20 años despues, y aun se preguntan de que vas. Diganos en una sentencia: Quien es usted?". La respuesta de Charles: "Nadie!"

V